Per Anna Olsina
Directora General Adjunta de Negoci
Natacha Valla, subdirectora general de política monetària del BCE, en una interessant entrevista fa només unes setmanes, assenyalava que «els marges dels bancs s’han estabilitzat tot i els tipus baixos», però fins i tot des d’aquesta disposició optimista apuntava també que «la banca ha de ser competitiva i necessita ajustaments». En matèria de marges, no hi ha dubte que els bancs europeus segueixen enfrontant un context complex, impartit per la continuïtat durant més temps del previst d’uns tipus baixos i per uns marges de negoci que no deixen d’encongir-se.
De fet, poc després que el BCE anunciés en l’arrencada de 2019 que la pujada del preu dels diners s’ajornaria almenys fins al 2020, el conjunt d’entitats bancàries cotitzades a Europa va perdre un 1,88% del seu valor en borsa.A aquest factor s’afegeix la rapidesa amb què estan produint-se canvis tecnològics en el sector financer, que estan capitalitzant sobretot nous actors –sovint, start-ups– amb estructures lleugeres, grans dosis de creativitat i que aposten per exemple per metodologies agile, que els permeten testejar i posar en circulació ràpidament innovacions de vegades profundament disruptives.
La triple amenaça al sector bancari la completen els indicis de què ens conduïm cap a una desacceleració econòmica a nivell mundial, que, de produir-se, afectarà com sempre als sectors més cíclics, entre els quals es troba el dels serveis financers.
En aquest context, què està fent l’anomenada banca tradicional, un grup en realitat molt heterogeni, en què conviuen entitats ancorades en el passat i altres que estan fent una clara aposta per adaptar-se al signe dels temps? D’una banda, naturalment, apostar per la innovació i per canviar estructures jeràrquiques per ser més àgils i disruptius. De l’altra, tendir a una progressiva concentració del sistema financer, que aporta economies d’escala, sinergies i més eficiència. I, en tercer lloc, cercar rendibilitats més altes, bé perdent capil·laritat territorial o reduint els equips de banquers.
En paral·lel, la transformació digital del sector i, sobretot, l’automatització de la mà de tecnologies com la intel·ligència artificial o el machine learning, presenta per alguns una disjuntiva entre ‘màquina o servei personalitzat’: un plantejament molt maniqueu que, com tot a la vida, admet en realitat gammes de grisos. I és que, precisament perquè la tecnologia permet la transformació digital de molts processos i aporta valor a la gestió patrimonial, els bancs tenen l’oportunitat de centrar-se en l’experiència del client, a on és tan important la vessant digital com que un banquer sènior detecti, matisi o s’avanci a les necessitats del client.
Així que els bancs i el sector financer en general ni poden ni han de renunciar a l’eficiència i a la millora operativa que els aporta la tecnologia, però, en aquest nou context, el banquer ha de continuar sent una peça clau, en especial per a les entitats especialitzades en banca privada, que han d’empoderar i redoblar l’aposta per la seva figura com la d’un assessor expert, amb autèntica vocació de servei i enganxat a la realitat de cada client i, per tant, immillorablement posicionat per administrar i fer créixer el seu patrimoni. El banquer del segle XXI serà per tant humà i glocal –és a dir, amb una visió global i local–, i coneixerà en detall el context i les necessitats concretes de cadascun dels seus clients, i l’entitat a la qual pertany el proveirà d’eines, de solvència i d’uns valors corporatius i de marca en paral·lel a una transformació digital i una industrialització de processos orientada a ser més àgil i eficient.